Tim Burton. Biografia[modifica | modifica el codi] Dibuixant, escriptor i artista plàstic, Burton ha col·laborat també en altres produccions animades, començant la seva carrera a la factoria Disney, on va participar en la pel·lícula Tod i Toby (1981) tot i que a la pel·lícula no hi van afegir cap dels seus dibuixos.
Ja des de la seva òpera prima, es veu en el director una clara inclinació per tot allò gòtic, fantàstic, romàntic i extravagant. Arran d'això ha creat una estètica molt personal en les seves obres; amb personatges estranys, exclosos de la societat o d'altres personatges populars que no se senten en concordança amb el seu estatus. El primer llarg metratge de Burton va ser l'adaptació de Pee-Wee's Big Adventure (La gran aventura de Pee-Wee) (1985). Després va arribar Edward Scissorhands al 1991, un dels seus projectes personals, fora de l'ambient de vendes i popularitat.
Immers en la iconografia kitsch dels anys 50, el següent projecte de Burton va ser Mars Attacks! Shirin Neshat. Shirin Neshat durant una xerrada a la Biennal de Venècia Shirin Neshat (26 de març de 1957, Qazvin, Iran) és una artista visual iraniana resident a Nova York coneguda per les seves instal·lacions en vídeo, film i fotografia. Nascuda en una benestant família iraniana, filla d'un conegut metge, va assistir a l'escola catòlica a Teheran i posteriorment a l'escola d'art de Los Angeles. Després de la Revolució Islàmica d'Iran, es va establir a San Francisco per estudiar a la Universitat de Berkeley.
La seva obra es refereix a la dona en la societat islàmica en el seu context social, polític i psicològic, preferentment en format de vídeo. Obres rellevants[modifica | modifica el codi] 1996 - Anchorage1997 - Shadow under the Web1998 - Turbulent1999 - Rapture1999 - Soliloquy2000 - Fervor2001 - Passage2002 - Logic of the Birds2003 - The Last Word2004 - Mahdokht2005 - Zarin2008 - Munis2008 - Faezeh Premis i reconeixements[modifica | modifica el codi] Enllaços externs[modifica | modifica el codi] Escena freak. La escena freak era un térrmino usado por un estilo post-hippie y pre-punk de subcultura bohemia. Descripción[editar] Se refiere a las consistencias entre pacifistas politizados post-hippies, usualmente no-pacifistas fans del rock progresivo y de la Música psicodélica. Estos fluctuaban entre festivales de rock, festivales gratuitos, happenings, activismo radical de izquierda, y encuentros de sociedad alternativa de varios tipos.
El nombre viene, parcialmente, de una referencia pequeña a la Generación beat. También solían disfrutar en muchos casos del Jazz sobre todo del Jazz de fusión. Hasta llegar a el comienzo de los setenta era muy común el uso de fans del rock progresivo o el jazz fusion y otros de frases como "dope freak" or a "speed freak", "sci-fi freak", "jazz freak", "healthfood freak", "Jesus freak" etc., de acuerdo con las principales obsesiones de una persona.
Apariencia y apariciones freak[editar] Hippies y freaks[editar] Véase también[editar] Enlaces externos[editar] David LaChapelle. Maurizio Cattelan. Maurizio Cattelan (September 21, 1960, Padova, Italy) is an Italian artist. He is known for his satirical sculptures, particularly La Nona Ora (The Ninth Hour), depicting the Pope John Paul II struck down by a meteorite. Early life[edit] Cattelan started his career in Forlì (Italy) making wooden furniture in the 1980s where he came to know some designers like Ettore Sottsass. He made a catalogue of his work which he sent to galleries. This promotion gave him an opening in design and contemporary art.
He created a sculpture of an ostrich with its head buried in the ground, wore a costume of a figurine with a giant head of Picasso, and affixed a Milanese gallerist to a wall with tape. During this period, he also created the Oblomov Foundation. Artistic style[edit] Between 2005 and 2010 his work has largely centered on publishing and curating. He has been described by Jonathan P. Selected works[edit] Magazine projects[edit] Exhibitions[edit] Recognition[edit] Art market[edit] Television[edit] Kitsch. BigPinkHeart, el pequeño corazón rosa convertido en cojín, un objeto pionero en la mentalidad consumista del kitsch.
La palabra kitsch (/ˈkɪtʃ/) se origina en el término yidis etwas verkitschen.[1] Define al arte que es considerado como una copia inferior de un estilo existente. También se utiliza el término kitsch en un sentido más libre para referirse a cualquier arte que es pretencioso, pasado de moda o de muy mal gusto. Historia[editar] Aunque su etimología es incierta, está ampliamente difundido que la palabra se originó en el arte de Múnich entre los años 1860 y 1870. El término era usado para describir los dibujos y bocetos baratos o fácilmente comercializables. La palabra alemana kitsch está asociada al verbo kitschen, que significaba ‘barrer mugre de la calle’.
Lo kitsch empezó a ser definido como un objeto estético empobrecido con mala factura, y llegó a significar más la identificación del consumidor con un nuevo estatus social que una respuesta estética genuina. Artiste transmédia et féministe. Météorite narratif du BIO ART. Son oeuvre questionne le statut du CORPS dans la société. Ses sculptures, HYBRIDATIONS et autoportraits réinterprètent le rôle des nouvelles technologies.
Exhibition : from the 7th of June to the 22th of September 2013 The Collection as a Character M HKA, Antwerp, Belgium Curators : Anders Kreuger and Nav Haq. Charles Pierre Baudelaire. Charles-Pierre Baudelaire (París, 1821 - París, 1867) va ser un poeta, crític i traductor francès. Fou un dels poetes més influents del segle XIX i se l'anomenà "el poeta maleït" a causa de la seva vida de bohèmia i dels seus excessos.
Biografia[modifica | modifica el codi] Infància[modifica | modifica el codi] Va néixer a París el 9 d'abril de 1821. El seu pare, Joseph-François Baudelaire (antic preceptor, pintor i cap del Despatx de la Cambra dels Pars), va ser qui li va ensenyar les primeres lletres. Baudelaire va ser criat per la serventa de la família, Mariette, que, malgrat la poca informació que se'n té, va haver de tenir un gran pes sobre la família. Jean-François Baudelaire va morir l'any 1827, quan Charles tenia tan sols sis anys, i deixà una petita herència. Després de les jornades revolucionàries de 1830, Aupick va ser ascendit a tinent coronel gràcies a la seva participació a la campanya d'Algèria.
Joventut i bohèmia[modifica | modifica el codi]