“La mort encara és un tabú entre els joves” We and our partners do the following data processing based on your consent and/or our legitimate interest:
'Amigo': l’amistat és una caiguda als inferns. We and our partners do the following data processing based on your consent and/or our legitimate interest:
L’hora d’Elena Martín. We and our partners do the following data processing based on your consent and/or our legitimate interest:
G/R/E/A/S/E. La precarietat empeny el talent audiovisual català cap a Madrid (Núria Juanico Llumà) Madrid s'ha convertit els últims anys en el refugi de gran part del món audiovisual català.
L'aterratge de les plataformes en streaming a la capital espanyola n'ha incrementat les produccions de televisió, mentre que Catalunya ha vist com TV3 pràcticament es quedava sense sèries pròpies de prime time per l'ofec econòmic dels últims temps. Tot plegat ha contribuït a una fuga de talent català cap a Madrid per poder donar sortida a la vocació dels professionals. Actors, guionistes i tècnics expliquen què els ha portat a traslladar-s'hi: alguns s'hi queden perquè s'hi troben còmodes, d'altres voldrien treballar a Barcelona però marxen a Madrid per necessitat.
Vicky Luengo. Noves regles als Gaudí: les produccions catalanes es queden tot el pastís. Dilluns, a l'assemblea ordinària que va celebrar l'Acadèmia del Cinema Català, a alguns socis de la institució els va pujar la mosca al nas quan la intervenció d'un soci va posar sobre la taula un assumpte que no figurava en l'ordre del dia: l'anul·lació de la norma del talent català que permetia ser candidat als Gaudí a qualsevol català independentment de la nacionalitat de la pel·lícula en què hagués treballat.
La modificació de les bases, que la junta de l'Acadèmia va decidir fa uns mesos sense consultar els socis, deixa els Gaudí únicament en mans de les produccions catalanes i els equips tècnics i artístics d'aquestes produccions. El debat sobre el castellà a TV3 torna al primer pla amb 'Drama' El debat sobre la presència del castellà a TV3 és un Guadiana que emergeix a intervals prou regulars, però poques vegades ho havia fet amb la virulència que ha generat el passi dilluns de la sèrie Drama.
Aquesta comèdia, produïda pel canal Playz de TVE, estava rodada en un 70% en català i un 30% en castellà, i així es va emetre a la pública catalana. Marta Andreu. Catàleg produccions. Barcelona metròpolis mediterrània. La irresponsable batalla per carregar-se el cinema (Àlex Gutiérrez) La patronal Uteca, que aplega les televisions privades, ha carregat aquesta setmana contra les plataformes perquè considera que operen en situació de privilegi.
Sans titre. La millor generació del cinema català es troba als Gaudí. El 19 de gener del 2009, quan es va celebrar la primera edició dels Gaudí, els quatre cineastes que aquest diumenge estan nominats a millor direcció dels premis del cinema català encara no havien rodat cap pel·lícula, però ja tenien clar que es volien dedicar al cinema.
Carlos Marques-Marcet (Barcelona, 1983), que ha dirigit Els dies que vindran, estudiava un màster de direcció a Los Angeles, una experiència que l’ajudaria a escriure 10.000 km; Neus Ballús (Mollet del Vallès, 1980), la directora d’ El viatge de Marta, ja estava preparant el seu debut, La plaga; Belén Funes (Barcelona, 1984), directora de La hija de un ladrón, tot just tornava de Cuba, on havia fet un màster de guió, i la directora de La innocència, Lucía Alemany (Tortosa, 1985), estava preparant l’examen d’accés a l’Escac mentre treballava al bar de l’Orfeó de Vic, on havia estudiat comunicació audiovisual.
Una mirada compartida Més directores que mai. Els diaris de les dones. A les youtubers amb més seguidors els hi encanta viatjar, són “un desastre”, és a dir, que són desendreçades, i tenen “un problema seriós amb les sabates”, és a dir, que en tenen moltes.
Si ens creiem el que diu al seu diari personal, la Marga és més humil: li agrada “ballar sola i flipar-me molt”, “trobar-me guapa”, i “tenir monedes d’un i dos euros”. En canvi, odia netejar un colador, que la motxilla faci olor de bocata, o que li piqui el cony. Les enumeracions del que tenim o el que ens agrada sempre han estat un art literari que, avui, captura molt bé la tècnica a través de la qual presentem el jo al món: es tracta d’elaborar molt una impressió que ha de semblar que no està elaborada. Això també és veritat, o encara més, per tots els iniciats que exhibeixen orgullosos la seva identitat híperdeconstruïda, perquè el personatge que ha de deixar clar que se sap personatge és un dels més exigents.
El gènere del diari personal sempre ha estat feminitzat d’una manera o altra. ‘La hija de un ladrón’. Un retrat infreqüent. Baixo al cinema a veure La hija de un ladrón, el primer llargmetratge de Belén Funes.
Hi baixo per dues raons: vull veure com la directora retrata la perifèria i vull també –d’alguna manera– espolsar-me l’esnobisme enganxós que afecta la ficció i, per extensió, la cultura. Poquíssimes obres –tant és la disciplina– expliquen com viu aquest extraradi silenciat, omès. Com respira la classe treballadora rasa. Les Perseides. Jugar amb el silenci dels fantasmes. “Aquí sin mito ni rito / abandonados al tiempo / arropados por el lodo / cerca de alguna urbanización / 45 cerebros y 1 corazón”. Canten la Maria Arnal i el Marcel Bagés al seu, de moment, únic àlbum.
Desenterrar la memòria històrica de les fosses comunes és incòmode i punyent com les seves cançons. Però també pot ser un suau xiuxiueig com descobrim a Les Perseides (Boogaloo Films, 2019), una pel·lícula nascuda a la UPF que compta amb la participació de TV3. En una atmosfera sòrdida amb elements que podrien convertir-la perfectament en un thriller o un llargmetratge de terror, l’òpera prima dels joveníssims Alberto Dexeus i Ànnia Gabarró és, en canvi, un retrat reflexiu, detallista i poètic de les despulles de la Guerra Civil des de la visió d’una adolescent desorientada, curiosa i amb ganes de conèixer el món.
El futur del cinema català i l'ESCAC. Ja fa temps que l’escola més important de cinema del país no impulsa el cinema del país. El canvi de dècada és un bon moment per dir-ho: que totes les coses interessants que han passat darrerament en l’audiovisual català s’hagin cuinat fora de l’ESCAC no és una coincidència. Arreu del món, artísticament, els anys deu han estat els anys del mumblecore, una etiqueta ianqui però perfectament global que designa un nou tipus de cinema: independent, amb pressupostos baixos, impulsat per cineastes joves que utilitzen les seves pròpies vides com a matèria primera d’uns guions a través dels quals retraten les angoixes generacionals, generalment problemes del primer món, amb un naturalisme desacomplexat.
Contra el cinema clàssic “bigger than life” (més gran que la vida), ha estat la dècada de l’”slice of life” (llesques de vida), i el mateix es pot dir de les sèries. L’hegemonia de la sensibilitat hollywoodesca a l’ESCAC mai ha estat una bona idea. ‘Ardara’: el misteri de la joventut filmada que desapareix a Irlanda (Xavier Cervantes)
Bruna Cusí acaba de rodar a Budapest la segona temporada de la sèrie The alienist, protagonitzada per Dakota Fanning i Daniel Brühl, i al desembre començarà el rodatge de la pel·lícula La vampira del Raval. Cusí està recollint els fruits d’una carrera que es va enlairar sobretot arran d’ Estiu 1993 (2017). Però com diu ella mateixa, el projecte que “va establir les bases” de qui és com a actriu va ser Ardara, pel·lícula filmada entre el 2014 i el 2017 sota la direcció de Xavier Puig i Raimon Fransoy que finalment s’estrena avui en sales comercials. “ Ardara va canviar la visió que tenia del cinema i de com em veia com a actriu. Terrassencs.
El guardonat que ara els presentem ens ha permès veure retalls de la nostra societat a través d’un forat. El de la seva càmera cinematogràfica de 16 mil•límetres. Nascut a Terrassa, l’any 1923, i després d’estudiar a l’Escola Pia, simultanieja l’aprenentatge del tractament de la llana amb els estudis de peritatge mercantil. Acabades les disciplines tècniques i comercials, s’exercità en el camp del comerç de primeres matèries tèxtils.
Molt aviat va assolir un notable prestigi, avalat per la seva formalitat i el seu rigor professional. De des molt jove, Carles Barba sentí una certa passió per l’art en general, i per la música en particular. Mínim històric al canal Super3: radiografia d’una renúncia (Àlex Gutiérrez) El canal Super3/33 va marcar al setembre el seu mínim històric d’audiència. El 0,6% de quota de pantalla el relega a la bossa de canals residuals, en la posició 26 dels 31 que té el dial televisiu en obert (locals a part). Els indicadors negatius s’acumulen per a una peça que tradicionalment s’havia considerat estratègica per part de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), ja que el Super3 normalitzava el català entre els infants a l’hora que assegurava l’entrada de públic nou per a TV3.
Però des que aquesta setmana fa set anys es va crear el canal híbrid Super3/33 -fent compartir la programació infantil i la cultural en una sola graella- s’han perdut dos terços del share, exercici a exercici. Lluis escartin - Google 検索. ‘La innocència’, l’estiu en què s’acaben els jocs. No hi ha gaire discussió sobre la idea que el més important que ha passat a nivell artístic en el cinema espanyol -i sobretot en el català- és l’arribada d’una nova generació de directores que han renovat la ficció cinematogràfica apostant pel protagonisme femení i un concepte radicalment naturalista de la interpretació. A noms com Carla Simón, Neus Ballús, Meritxell Colell, Elena Martín i Celia Rico se’ls afegeix ara la valenciana Lucía Alemany (Tortosa, 1985), que ahir dilluns va presentar a Sant Sebastià La innocència, una estupenda opera prima que protagonitza una adolescent d’un poble valencià durant l’estiu en què els jocs de nenes deixen pas als problemes d’adults.
Ella és la Lis, que ja fuma d’amagat amb les amigues i està descobrint les nits de festa i magreig a les discoteques, gaudint de l’atenció que desperta en els nois més grans i de la llibertat de les nits de festa major, quan tot el poble surt i no hi ha límits. B L O G S & D O C S » Innovación y no ficción en TV. Algunas propuestas III: Boing Boing Buddha. Creer en la televisiónLos creadores artísticos mantienen una comprensible relación de amor-odio con los críticos de sus respectivas disciplinas. Uno de los reproches más habituales, tópicos o fáciles de un autor hacia un crítico suele ser aquél que le recrimina al opinador no entender, incluso no amar el arte sobre el que está hablando.
Una queja no siempre del todo justificada, pero que suele cobrar especialmente sentido cuando hablamos de televisión. ¿A cuántos críticos de la pequeña pantalla les interesa de verdad este formato? Per què el cinema ens enganya quan parla dels pobles. “La faena es fa en hivern!” , deia a crits un agricultor de Beneixama aquest cap de setmana, mentre veia com se li cremava el bosc. La faena es fa en hivern, però tots sabem que els afores interessen sobretot a l’estiu. Així ho demostren tres pel·lícules que s’han estrenat a les nostres pantalles aquests darrers anys: Estiu 1993 (2017), Ojos Negros (2018) i La vida sense la Sara Amat (2019).
Mentre l’entorn rural es queixa pel desemparament que sofreix, la preocupació pel canvi climàtic posa en el punt de mira els territoris descuidats, i grups d’animalistes progres problematitzen la feina de petits empresaris ramaders, l’imaginari audiovisual retorna als pobles per buscar allò que el capitalisme esborra de les ciutats a cop de cartell XXL i filtre d’Instagram: la duresa del món i dels éssers que l’habiten.
La vida sense la Sara Amat | Foto: Sophie Koehler. Jordi Balló: “No sé si el Tribunal Suprem és premodern o postmodern” El documental català no aixeca el cap. 11 / L'Avenç / Revistes / Inici - L'Avenç. Neus Ballús, de Gallecs al Senegal. Ferida arrel: Maria Mercè Marçal – Arxiu en línia de la Mostra Internacional de Films de Dones. Les directores: Judith Colell, Anna Petrus, Laia Manresa, Mercè Ibarz, Ona Planas, Marta Vergonyós, Lydia Zimmermann, Aklba Sotorra, Neus Ballús, Elisabeth Prandi, Giovanna Ribes, Laura Ginés, Rosa Vergés, Eva Serrats, Andrea Nunes i Raquel Rei, Mariona Omedes, Elena Molina, Elisabet Cabeza, Francesca Llopis, Núria Araüna, Mireia Ibars, Greta Fernández.
Anna Castillo: “Directors catalans, truqueu-me: vull tornar a rodar en català” Israel Gómez, un “actoràs” de la badia de Cadis. Lacuesta triomfa en uns Gaudí amb accent andalús. ‘Els dies que vindran’, el cant a la vida de Carlos Marqués-Marcet. Lluís Miñarro actualitza amb música i política el mite de Salomé. 'Les distàncies', d'Elena Trapé, guanya el premi Sant Jordi de cinema. SAN SEBASTIÁN 2018 en tiempo real. La opinión de la crítica - Caiman Ediciones. FESTIVAL DE SAN SEBASTIÁNDel 21 al 29 de septiembre de 2018. Primeras impresiones de las películas más importantes del festival, en breves comentarios críticos de Carlos F.
Heredero, director de Caimán CdC, Carlos Losilla, José Enrique Monterde, Jaime Pena y Cristina Aparicio. SOPHIA ANTIPOLIS, de Virgil Vernier (Zabaltegi) Tras Mercuriales, su fascinante debut en el largometraje, Virgil Vernier propone con Sophia Antipolis a la vez un ensayo elusivo y una crónica testimonial, una ficción de resonancias míticas y una reflexión sobre el estado del mundo. Y no lo hace mediante las armas más o menos convencionales de ninguno de estos registros, sino a través de un estilo que ofrece claridad y opacidad a partes iguales, como si el mundo se nos presentara en toda su evidencia pero también a partir de sus zonas de sombra más inquietantes. NUESTRO TIEMPO, de Carlos Reygadas (Horizontes Latinos) BLIND SPOT, de Tuva Novotny (Sección oficial) HA NACIDO UNA ESTRELLA, de Bradley Cooper (Perlas) La nova generació dels Gaudí. El telefilm, múscul decisiu (i atrofiat) de l’audiovisual català (Toni Vall) El telefilm, múscul decisiu (i atrofiat) de l’audiovisual català (Toni Vall)