Metrópolis - George Grosz | Museo Thyssen. El Museo Reina Sofía: proyecto para peatonalizar la ronda de Atocha. El ABC de hoy recoge esta noticia para revitalizar el Museo Reina Sofía y se propone la peatonalización de la ronda de Atocha con una solución: prolongar el paso subterráneo hasta la Casa Encendida. Y yo me pregunto: ¿y los que venimos del paseo del Prado y queremos ir a la ronda de Valencia ¿por dónde iremos? Porque el paso subterráneo se coge en el paseo de la Infanta Isabel, con lo cual, del Paseo del Prado no se podrá ir ni a las rondas de Valencia, Toledo y Segovia (uno de los cinturones de Madrid) ni al Rastro, entre otros sitios. Un plan para recuperar el entorno del Reina Sofía El proyecto de revitalización de la zona prevé reurbanizar la plaza de la entrada principal.
El Museo Reina Sofía tiene vocación de diálogo con la ciudad y con quienes la habitan y la contemplan. El primer escollo que hay que solventar es la plaza de Sánchez Bustillo, un espacio desprovisto de encanto y que «encierra» al museo tras la calle y la glorieta de Atocha. Fundación Telefónica apoya el “Viaje al interior del Guernica” Arte y Tecnología Acuerdos España Fundación Telefónica apoya el “Viaje al interior del Guernica” “Viaje al interior del Guernica” es un trabajo de investigación del Departamento de Conservación-Restauración del Museo Reina Sofía que, con el apoyo de Fundación Telefónica, tiene el objetivo de desarrollar el estudio más exhaustivo realizado hasta la fecha sobre el estado de conservación de esta obra icónica y universal, gracias a la utilización de la tecnología más avanzada y la experiencia de los mejores expertos.
Madrid, 24 de enero de 2012.- El proyecto “Viaje al interior del Guernica” se va a desarrollar sin necesidad de tocar el cuadro y con la intención de poner los resultados a disposición de todo tipo de públicos mediante las herramientas multimedia más innovadoras. Las fotografías se realizarán utilizando los últimos avances tecnológicos en luz visible, infrarrojo multiespectral, luz ultravioleta, reflectografía espectral y escaneado en 3D. Importancia de un estudio sin precedentes. Museo Reina Sofía.
Museo Reina Sofía-salas. La Colección del Museo Reina Sofía comienza a finales del siglo XIX, planteando los conflictos entre una modernidad dominante entendida como progreso y sus múltiples descontentos, siendo una ideología en impugnación constante tanto en los frentes social y político, como cultural y artístico. La vanguardia, en su reinvención del sujeto, del público y del medio artístico, se convierte en síntoma del nuevo siglo XX. Mostrar más Mientras que el Cubismo define la moderna mirada, temporal y múltiple, el Dadaísmo y el Surrealismo liberan al sujeto de la represión moral y social, dando vía libre al deseo y al subconsciente social e individual. Como respuesta a la naturaleza revolucionaria de las vanguardias, en los años veinte y treinta se producen diversos retornos que suponen una relectura compleja de los géneros tradicionales. En los años treinta, la vanguardia integra experimentación y construcción, individuo y colectividad, constituyéndose en una forma poética de reescribir el presente.
Llista Autors. Guernica. Museo Reina Sofía | Moviments artístics. Ramon Casas. José Gutierrez Solana. Visual i plàstica » avantguardes artístiques. Cubisme Els antecedents del cubisme poden trobar-se en les pintures de Cézanne, en les que el paisatge s’estructura per mitjà de zones cromàticament diferenciades, que tenen la finalitat de produir sensació de profunditat, sense necessitat d’utilitzar la perspectiva. Les gammes de colors utilitzades per Cézanne: els tons càlids d’ocre, beig i ataronjat, així com els freds ( blau, verd i gris), constitueixen el fonament de la tendència cubista.
Paul Cézanne El cubisme pròpiament dit comença amb el treball de Picasso de 1907 Les senyoretes d’Avinyó . L’esquematització dels personatges té molts punts en comú amb les talles primitives. Al llarg de 1908 Picasso va investigar en una modalitat del cubisme que es coneixerà com a cubisme analític, en què els elements del quadre es descomposen en diverses formes geomètriques, superposant-se de tal manera que resulta impossible identificar de què es tracta. Les senyoretes d'Avinyó màscara africana Georges Braque Ferdinand Léger Juan Gris (vídeo) Fauvisme.
Avantguardisme. L'avantguardisme és la tendència, en una obra d'art qualsevol, o d'un artista, a introduir elements innovadors respecte de les formes tradicionals o convencionals. També s'entén com excessiva preocupació per desplegar recursos que trenquin o distorsionin els sistemes més acceptats de representació o expressió, al teatre, pintura, literatura, cinema, etc.
Té en general un ús pejoratiu, tot i que també s'utilitza per designar els moviments artístics renovadors, i en general dogmàtics, que es van produir a Europa durant les primeres dècades del segle XX, i que són agrupats sota els noms genèrics d'avantguarda o avantguardes.[1] Context històric[modifica | modifica el codi] En el moment en què van sorgir les avantguardes artístiques, Europa vivia una profunda crisi, que va desencadenar la Primera Guerra Mundial, i va posar en evidència els límits del sistema capitalista.
"El sistema DD us farà lliures, trenqueu-ho tot. (Louis Aragon, poeta francès). Vegeu també[modifica | modifica el codi] Dadaisme. El moviment va caracteritzar-se per una postura nihilista, anàrquica, irracional i primitivista, i per una posada en qüestió de totes les convencions i una oposició violenta a les ideologies, l'art, i la política tradicionals. El moviment dadà va influir de manera profunda i clara moviments posteriors i més recents com ara el neodadaisme o el Pop Art. La creació del moviment[modifica | modifica el codi] El dadaisme va sorgir com una resposta a l'absurditat de l'enfrontament bèl·lic que assolava Europa, als interessos burgesos que havien inspirat el conflicte i a la rigidesa intel·lectual opressiva tant en el món de l'art com en els aspectes quotidians de la societat d'aquell temps.
Hugo Ball i els seus companys vivien exiliats en aquesta ciutat suïssa i discutien el rol de l'art, alhora que presentaven actuacions al Cabaret Voltaire expressant el fàstic que els provocava la guerra i els interessos que l'havien inspirat. Origen del nom[modifica | modifica el codi] Dadaisme. El Dada o Dadaisme va ser un moviment antiart sorgit en Zurich (Suïssa) en 1916,quan tota Europa estava en guerra.
La paraula "dada" va ser trobada per Tzará a l'obrir a l'atzar un diccionari, i segons les seves pròpies declaracions, no té cap significat. .Es va caracteritzar per gestos i manifestacions provocadores en les quals els artistes pretenien destruir totes les convencions pel que fa a l'art, creant una espècie d’antiart o es lluita contra tot el preestablert, l'art ha de ser un acte de rebel·lia. Dada es presenta com una ideologia total, com una forma de viure i com un rebuig absolut de tota tradició o esquema anterior.
En una de les seves primeres publicacions havien escrit com capçalera la següent frase de Descartes: «No vull ni tan sols saber si abans de mi va haver altre home». El moviment dadaista és un moviment antiartístic, antiliterari i antipoètic perquè qüestionen l'existència de l'art, la literatura i la poesia. “ Preneu un periòdic. Assemblage. El assemblage o ensamblaje es un proceso artístico en el cual se consigue la tridimensionalidad colocando diferentes objetos-no-artísticos muy próximos unos a otros. Hay que recalcar que estos objetos de los que se componen estas obras comparten la característica de que no han sido diseñados con fines estéticos sino que han sido redescubiertos por los artistas quienes los incorporan a sus obras, de manera conjunta o de forma individual, para lograr expresar un mensaje o emoción. El assemblage es una técnica hermana del collage. El origen de esta palabra (en su sentido artístico) puede ser rastreado a comienzos de la década de los 50, cuando Jean Dubuffet creó una serie de collages' con motivos de alas de mariposa que tituló assemblages d'empreintes.
Sin embargo, tanto Marcel Duchamp como Pablo Picasso ya había trabajo esta técnica con anterioridad. En 1961, se organizó la muestra "The Art of Assemblage" en el Museo de Arte Moderno de Nueva York. Véase también[editar] Neo-Dada. Jean Arp. Cubisme. Juan Gris: Home en un cafè, 1914, oli i collage Origen i significat[modifica | modifica el codi] El nom "Cubisme" prové d'una reflexió de Matisse (que, per descriure un quadre de Georges Braque, va parlar de «petits cubs»), però va ser introduït pel crític d'art Louis Vauxcelles, que el 1908 va descriure l'obra de Georges Braque com a 'rareses cúbiques'.
La paraula Cubisme prové de Cub i inicialment tenia connotacions burlesques. El cubisme s'alimenta dels escrits i de les últimes obres de Paul Cézanne, el primer a fer una interpretació del món segons volums elementals (cubs, esferes, piràmides): „Tot en la natura pren la seva forma del cub, l'esfera i el cilindre. " El cubisme escultòric té la mateixa estètica que el pictòric, i els mateixos objectius, però treballa en tres dimensions. D'aquí s'esdevé que els objectes apareixen molt fragmentats i angulosos, i tenen només una relació llunyana amb la forma real dels objectes que representen. Tres períodes[modifica | modifica el codi] Collage. Colaje de Juan Gris. Colaje de Majid Farahani. El collage es una técnica artística que consiste en ensamblar elementos diversos en un tono unificado.
El término se aplica sobre todo a la pintura, pero por extensión se puede referir a cualquier otra manifestación artística, como la música, el cine, la literatura o el videoclip. Viene del francés coller, que significa pegar. En español es recomendable utilizar la palabra colaje, de la que ya existe el derivado bricolaje, pues según la RAE las palabras provenientes del francés que acaben en "age" deben de españolizarse en "aje".
En pintura, un collage se puede componer enteramente o solo en parte de fotografías, madera, piel, periódicos, revistas, objetos de uso cotidiano, etc. Artistas del collage[editar] Entre los representantes más reconocidos del collage tenemos a: Véase también[editar] decollage Referencias[editar] Enlaces externos[editar] Georges Braque. Juan Gris. Orfisme (avantguarda) No figuració o figuració gairebé simbòlica: tendència cap a l'abstracció geomètrica.Estructuració a força de formes geomètriques més o menys rígides: cercles i semicercles en bandes concèntriques, segments alternats, prismes de color, etc.Recerca de la correlació entre sons i colors.Sensació de dinamisme rítmic.Composicions de gran fantasia. Combinant la influència de Seurat i la tendència cubista a construir la imatge en formes geomètriques, Robert Delaunay pintà uns quadres amb taques de colors que poden ser considerats totalment abstractes: l'únic motiu del quadre és la llum i el color, no hi cap altra referència naturalista.
L'obra de Delaunay tingué un gran èxit a Munic quan fou exposada a les exhibicions que organitzaven els artistes del grup expressionista anomenat "Der Blaue Reiter" (El Genet Blau), V. Kandinski i F. Marc, els organitzadors d'aquest grup, adoptaren els procediments coloristes del cubisme de Delaunay. Albert Gleizes. Fernand Léger. Sofia Delaunay. Surrealisme. El surrealisme, també conegut com a suprarealisme o superrealisme (del francès surréalisme), és el moviment d'avantguarda més important del període d'entreguerres, i molt possiblement el més influent de tots ells. Va ser creat el 1924 a partir, i al voltant del Manifest surrealista d'André Breton, el seu guia espiritual.[1] Introducció[modifica | modifica el codi] Aquest moviment artístic, intel·lectual i cultural en general s'orienta al voltant de la persecució de l'alliberament de la ment, emfatitzant les facultats imaginatives i crítiques de l'inconscient i l'assoliment d'un estat diferent de, "més que" i més veritable que la realitat tangible i quotidiana: el "sur-real", per sobre de la realitat.
La paraula surreal és emprada a vegades amb la intenció de descriure juxtaposicions inesperades o l'ús de nonsequiturs en l'art o en el diàleg, particularment quan aquestes juxtaposicions són presentades com si fossin consistents. Origen del terme[modifica | modifica el codi] Salvador Dalí. Salvador Dalí. Surrealisme. El surrealisme és un moviment artístic i literari sorgit a França A la primera meitat del segle XX, el 1924, va aparèixer el primer manifest surrealista, entorn de la personalitat del poeta André Breton, a París. En un principi, era un moviment per a escriptors, però immediatament es van veure les enormes possibilitats que hi havia per a la pintura i l'escultura.
Va sorgir per tant com un moviment poètic, en el qual pintura i escultura es conceben com conseqüències plàstiques de la poesia. Aviat, es van distingir dues maneres de fer art surrealista: Per una banda, els pintors que seguien defensant l'automatisme com a mecanisme lliure de la intervenció de la raó; entre els artistes més destacats estan Joan Miró i André Masson. D'una altra, cada vegada va adquirir més força l'opinió de qui creien que la figuració naturalista podia ser un recurs igual de vàlid. El surrealisme sorgeix com una resposta dialèctica a la destrucció implantada pels dadaístes. Artistes surrealistes: Surrealisme.
Oscar Dominguez. René Magritte. Miró. Miró. Alexander Calder. Art popular. L'art popular (de l'anglès Pop-Art, "Art pop") va ser un moviment artístic sorgit a la fi dels anys 1950 a Anglaterra i els Estats Units; les seves característiques són l'ocupació d'imatges i temes presos del món de la comunicació de masses aplicats a les arts visuals.
Subratlla el valor iconogràfic de la societat de consum. El terme "Pop-Art" va ser utilitzat per primera vegada pel crític britànic Laurence Alloway en 1958, al definir les obres de Richard Hamilton i Eduardo Paolozzi entre uns altres. Altre crític, Lewis Gennig, va posar èmfasi en aquesta denominació cap a 1962 per a definir l'art que alguns joves estaven fent amb l'ocupació d'imatges populars; d'aquesta manera va quedar relegat el terme Neo-Dada o neodadaisme per a la llavors nou corrent estètica. Els orígens de l'art pop es troben en el dadaisme i la seva poca importància posada en l'objecte d'art final. L'art pop britànic[modifica | modifica el codi] L'art pop nord-americà[modifica | modifica el codi] L'art del Segle XX. Arbre - esquema d' Alfred H. Barr. La nova figuració. CoBrA. El Grupo «Cobra» o CoBrA es un movimiento artístico fundado en París en 1948 y disuelto en 1951, debido a las disensiones y rivalidades internas así como por la mala salud de sus miembros Asger Jorn y Christian Dotremont.
El nombre es el acrónimo de «Copenhague, Bruselas, Ámsterdam», ciudades de origen de los fundadores del movimiento. El movimiento editó 10 números de su propia revista llamada también CoBrA. Formaron parte del grupo «Cobra»: Christian Dotremont, Jacques Calonne, Joseph Noiret, Asger Jorn, Else Alfelt, Karel Appel, Mogens Balle, Ejler Bille, Eugène Brands, Hugo Claus, Constant, Corneille, Pierre Alechinsky, Jan Nieuwenhuys, Lucebert, Pol Bury, Georges Collignon, William Gear, Stephen Gilbert, Svavar Gudnason, Reinhoud d'Haese, Henry Heerup, Egill Jacobsen, Carl-Henning Pedersen, Erik Thommesen, Jacques Doucet y Jean-Michel Atlan. El arquitecto neerlandés Aldo van Eyck fue escenógrafo de las más importantes exposiciones del grupo. Asger Jorn.
Art figuratiu. Antonio López. Miquel Barceló. Antonio Saura. Gerhard Richter. Art abstracte. L’informalisme i la nova figuració. Culturcat. Informalisme. Modest Cuixart. Antoni Tàpies i Puig. Antonio Tàpies. Taquisme. Hans Hartung. Jean Dubuffet. Cy Towmbly. Pintura matèrica. Anselm Kiefer. Anselm Kiefer. Espacialisme. Lucio Fontana. Lucio Fontana. Fontana. Expressionisme abstracte. Adolph Gottlieb. Abstracció geomètrica. Equipo 57. Elsworth Kelly. Pablo Palazuelo. Eduardo Chillida. Art Povera.
Mario Merz. Art conceptual. Art Conceptual. Yves Klein. Luis Gordillo. Luis Gordillo. Eduardo Arroyo. Philip Guston. Minimalisme. Art minimalista. Bruce Nauman. Donald Judd. Carl André.