La Marina Plaza. Noticias. Diari digital independent de la Marina Alta i Baixa. No hi ha res pitjor que les pors de la infantesa, almenys (cosa evident) fins que arribes a l’adolescència.
D’entre tots aquells espants iniciàtics, un dels que més intensament ha quedat gravat és el pànic que sentia per aquelles escales de pedra fosca i flanquejades per una enorme barana que portaven al pis de dalt (obscur, tancat i deshabitat) de casa de la tia Pepita. Quan anaven de visita a aquell casalot immens sempre jugava i corria pel pati ombrívol ben ple de plantes o per les estàncies del pis principal sense tenir mai la gosadia de voler pujar a aquell pis de dalt on habitava l’obscuritat més fonda. Allò, és clar, no podia durar molt de temps així que un dia vaig decidir trencar amb la meva por i pujar aquelles escales per enfrontar-me de cara a la foscor.
La cosa, com suposaràs, va ser un fracàs. L’altre dia,vint anys després d’aquella vetlla en què vaig poder desfer-me de la por, vaig tornar a pujar al pis de dalt de casa de la tia Pepita. Publicidad. La Marina Plaza. Noticias. Diari digital independent de la Marina Alta i Baixa. De tant en tant, coses de poetes, em pega per recordar aquell dia que vaig morir i després, amb els ulls inundats de llàgrimes dolces, vaig ressuscitar.
La cosa és que a tots ens ha passat allò tan místic de riure, riure i riure fins a perdre la consciència per acabar plorant de pur goig just després de vorejar l’atac de cor i el tall de digestió. Bo, una de les darreres vegades que va passar això va ser amb el meu amic Miquel Ortolà que, entre rialles ploroses i enmig d’un cert escàndol, em deia cridant: Rafa, ets un provocador! Així, doncs, amb un posat (molt) seriós, i una vegada advertit amb el succeït que t’he contat, ja et puc mirar als ulls per dir: Crec en la Burocràcia. (Ací anava un centenar llarg de paraules en les quals explicava les raons que tinc per pensar així però com que l’article es feia massa llarg he decidit retallar-me) M’he perdut.
La cosa potser no és per morir-se de riure però a mi, ja veus, em va fer gràcia. Recojan su “Foto Recuerdo” a la salida. Publicidad. La Marina Plaza. Noticias. Diari digital independent de la Marina Alta i Baixa. És cosa sabuda que per molt i més que et prepares i consciències per les coses que ha de portar-te el futur sempre acaba passant justament allò que no estava previst.
La vida, em sembla que deia Lennon, és tot allò que et passa mentre fas plans. Així doncs, encara que sé de sobres que sóc de llàgrima fàcil i anava amb el mocadoret preparat, el que m’ha fet plorar en tornar a reviure a Dénia després d’anys de vindre a passar uns dies de vacances, de tant en tant, com qualsevol foraster no ha estat la música que va compondre Ennio Morricone per Cinema Paradiso sinó la netíssima i fantàstica llum que inunda La Marina en aquesta màgica tardor que estem vivint ara mateix i que sembla un final d’estiu etern.
Aquest fons d’un color blau cel quasi blanc que ens envolta tants i tants dies clars (ja saps que els pocs dies que no hi ha solet plou a poals) és una d’aquestes meravelles meravelloses que supose que només es poden gaudir amb plenitud quan realment estàs de tornada de tot. Publicidad. La Marina Plaza. Noticias. Diari digital independent de la Marina Alta i Baixa. Andreu Mut D’un temps a aquesta part, ja et vaig contar que tinc el peu fotut, resulta que m’ha pegat per donar voltes amb la bicicleta pels caminals del terme i, pedalant amunt i pedalant avall, m’he trobat molt escampada, una presència terrorífica, inquietant i realment maligna.
Sí, sí, pren-te-ho a broma si vols però jo estic parlant de beines! Beines! Beines i més beines per tot arreu! I no estic contant-te cap invasió com la que va patir el petit poble de Santa Mira* als anys cinquanta, no, les criatures verdes de les quals parle les pots vore agafades a les tanques de malla metàl·lica dels bancals, a les tàpies de les cases, al mig dels erms i, sobretot, el que més mal fa és vore-les ofegant els tarongers fins a la mort.
Però no, no tingues por encara, tranquil, ara venen tres digressions (tres!) (Si, ja sé, encara tinc pendent parlar-te de la burocràcia des de fa dos articles però avui tampoc em cap) Ara ho tens tot clar i pots tornar a l’espant.